El cor i la por a l’amor

Divendres passat, 5 de juny, vaig sortir de l’hospital. Hi vaig ingressar el dilluns anterior a la tarda. Aquell dia em trobava molt cansat, sense força vital, com feia ja uns quants dies. Semblava una baixada de tensió, és el mateix símptoma que vaig tenir el juny de l’any 2013 quan vaig patir un infart. La diferència és que llavors a més sentia una sensació de coïssor al pit que avançava cap a la gorja i m’ofegava.

Quan vaig tenir l’infart em vaig sentir molt sorprès i confós, barallat amb el que era obvi, sense voler admetre que allò em pogués passar a mi. El meu cap, les meves idees, el meu ego es trobava desorientat i perdut davant d’allò que era desconegut i a la vegada evident.

Conec i he estudiat l’expressió del cos, treballo en això, pretenc que els meus clients ampliïn la seva consciència corporal i escoltin el seu cos com jo mateix intento fer amb el meu.

Intento respectar i venerar el cos i la seva expressió com allò més autèntic de l’ésser humà. I en aquell moment de la meva vida em trobava confús i perdut davant de la veu del meu propi cos que s’expressava, sense que jo pogués saber què volia dir, o més ben dit, sabent-ho i no volent admetre-ho: el meu cor estava ferit, el meu òrgan de l’amor s’expressava dolgut i maltractat.

Al març de 2014, altre cop, tornava a sentir que el pit cremava i la gorja es tancava, quan ja quasi era insuportable, la sensació s’esvaïa. Això va passar intermitentment durant un parell d’hores. Els metges em van dir aquest cop que era un espasme coronari i que desconeixien les raons exactes que podien motivar-lo. Hi havia vàries possibilitats, una d’elles era el sentir por.

He observat les malalties alienes, he llegit els postulats d’Alexander Lowen, Adriana Schnake i altres autors, i coincideixo amb ells en que les malalties són expressions del que no reconeixem en la persona, és la forma que té el cos de ser escoltat quan necessita fer-ho, ja que no li queda cap altra alternativa.

Moltes vegades, abans, en el meu propi procés terapèutic havia connectat amb el meu cor ferit, havia sentit molta por, he sentit la por del meu cor, la por de viure i expressar les emocions del meu cor, una por viscuda en el meu cos, però imbuïda pels meus pensaments i els meus traumes infantils, una por generada des de l’ego com a construcció de la meva personalitat que va ser necessària per a sobreviure quan era petit, una construcció que va ser un mur (com aquell disc de Pink Floyd que en la meva joventut escoltava una vegada i una altra, sense ser conscient de que tenia molt a veure amb mi, em ressonava). Un mur que em protegia de la por a exposar-me i ésser vist, i que em separava de mostrar als altres allò que necessito.

[ctt title=”El que necessito donar i rebre no es altra cosa que Amor” tweet=”El que necessito donar i rebre no era altra cosa que Amor” coverup=”TH4b2″]Però l’ego que em vaig construir em feia creure tant a mi com als altres que jo d’això no en gastava, que el meu cor era autosuficient.

I una cosa és comprendre-ho en un procés terapèutic i una altra cosa molt diferent és portar-ho a la vida quotidiana. En la meva vida ha estat necessari que el meu cor mostri les seves ferides per a ensenyar-me a sentir la vida. Per això, en teràpia, sempre pretenc que els meus clients portin a la vida quotidiana el que treballem a les sessions.

Després d’ingressar el dilluns a l’hospital a última hora de la nit i estar en observació durant el dia següent, els cardiòlegs decideixen fer un cateterisme per a observar les artèries en detall. Després d’una estona en la taula d’operacions, sentint un fi catèter esquinçant-me les artèries i tocar-me el cor, els doctors, tots dos cirurgians experts i madurs –o tanmateix això és el que em transmetien- em pregunten si fa gaire temps que tinc aquests símptomes. Jo responc que fa uns quants mesos que sento aquest  cansament i la sensació que no tinc força. M’expliquen que un artèria coronària està tapada pràcticament al 100%, que només un fil de sang és capaç de travessar aquest tromb que obtura la circulació sanguínia i arribar al cor. Sobrevisc perquè altres artèries col·laterals assumeixen aquest esforç al límit de les seves possibilitats, ocasionant els símptomes que descric.

La seva actitud és sèria i severa i em diuen que la operació no pot continuar avui, que destapar i sanar una artèria és una operació llarga, complexa i arriscada que requereix una nova valoració. Em pregunten per la meva família, contesto que estic sol; com tantes altres vegades en la meva vida, estic i em sento sol: la meva parella no ha pogut arribar, la meva família està escindida per conflictes antics, el meu amic íntim tampoc no hi és degut a una confusió, i en veritat estic sol, estirat en una camilla freda d’un quiròfan, i em toca assumir la responsabilitat de la meva vida en aquest moment. I sóc capaç de sostenir-ho.

Els cirurgians reiteren la seva determinació i m’anuncien una futura operació en els propers dies.

Quan sento la decisió dels metges em sento sol davant la vida i davant la mort, i en aquest moment em deixo anar, em deixo caure amb tot el meu cos en una camilla de la que no m’he mogut en la mitja hora que fa que hi sóc. Des de fora, el moviment és inapreciable, potser uns mil·límetres, però des de dintre és una caiguda a plom en l’evidència del que és. Sento por de morir, però també sento que puc viure, sento que ara estic viu i que el meu cor ara té tot l’espai que potser no havia tingut fins ara.

Em sento en un buit, un buit incert de no saber què passarà. Però, tot i que pugui semblar estrany, em sento segur de mi mateix. No sé res més, tal com em va dir un bon amic un dia “sé que no sé, i sento que m’entrego a la vida que es qui decideix i decidirà al final, jo només puc estar present en mi mateix”.

El silenci es trenca amb la fressa del personal sanitari desmuntant tota la parafernàlia de l’operació i preparant el meu trasllat a l’habitació. Em sento alegre de compartir la vida que transmeten aquestes persones, molt joves totes, de les que m’arriba la seva il·lusió i una felicitat que intueixo és per estar fent una feina que les omple. Això és una idea meva, a Gestalt en diríem “una projecció”.

Quan arribo a l’habitació em sento trist i ploro. Rebo la visita de la meva filla, una amiga i antiga companya de feina i la meva parella. Amb ella, la meva parella, em rendeixo menys del que voldria. Ella m’abraça plorant, tinc ganes d’abraçar-la jo i ser jo qui busqui el seu recolzament, però en aquest moment no puc.

Al dia següent, a quarts de dotze del matí, em comuniquen que no hauré de passar l’angoixant espera de que arribi el dia de l’operació,  ja que m’operen immediatament. La vida, com en tantes altres ocasions, torna a ser generosa amb mi.

Em sento present en mi mateix, és a dir, sense expectatives i obert al que passi. En aquest estat entro al quiròfan i no sento por. Sé que no sé, com deia el meu amic. El catèter entra en la meva artèria i sento que permeto que passi, que estic obert, sorprenentment quasi és indolor, a diferència de l’altra vegada. Aquesta vegada la intervenció la fan dos metges joves amb els que em sento a gust, fins i tot en la seva indiferència, ja que fan la seva feina de manera eficient mentre xerren animadament. Sembla fàcil fer això que fan i segur que no ho és gens. Això em fa sentir còmode, jo segueixo en mi mateix, ells en lo seu, jo en lo meu, em sento segur.

La vida em sorprèn altre cop i l’operació acaba en menys de vint minuts. La veu delicada de la jove cirurgiana m’anuncia que l’artèria està neta, que han col·locat un stent i que tot està correcte, ràpida i fàcilment.

Al cap de poca estona sento el pit alliberat, amb menys pes i aquesta sensació va augmentant en els dies següents.

Divendres passat es tancava el meu tercer episodi cardíac.

Què ha canviat en mi? Què m’ha passat i què vull transmetre amb tota aquesta experiència?

La vivència d’entregar-se a la mort i a la vida, això és el que ha canviat aquest cop per a mi. [ctt title=”Em sento present en la vida i obert a sentir, aixo es el mes important.” tweet=”Em sento present en la vida i obert a sentir, aixo es el mes important” coverup=”KU9Vf”]

He acabat d’escriure aquest article i m’he aixecat de la cadira. M’he apropat a la meva filla i l’hi he demanat permís per a fer-li un petó. L’hi he fet i he sentit amor per ella, amor madur i serè, tal com sento que és ara el meu cor.