Hi ha ocasions en les quals la vida, en matèria personal, no va per on voldríem, no ens funciona. Volem aconseguir quelcom en les nostres relacions i no ho aconseguim; el que fèiem fins ara per aconseguir-ho ha deixat de servir-nos, el que havíem après ja no ens és útil; ens sentim perduts, dubtem de què sentim, necessitem o volem o, simplement, ho desconeixem.
Són aquests moments en els quals la vida fa mal. Et sents perdut/da, desanimat/da, sense motivacions, amb por o potser ansietat i angoixa. Són situacions en les quals les persones difícilment es col·loquen per pròpia voluntat, potser ho fan sense adonar-se’n però, sens dubte, ni ho fan ni ho volen a consciència, almenys jo no. Sembla que sigui la vida qui decideix per nosaltres i ens empeny a un aparent carrer sense sortida.
Basant-me en la pròpia experiència, creieu-me si us dic que la vida no ho faria si no sabés que pot confiar en nosaltres i en les nostres capacitats i recursos. La vida sap més que nosaltres i, si ho fa, és perquè sap que, més enllà de la nostra mirada, hi ha un camí per descobrir, un possible aprenentatge, un creixement i, en definitiva, l’opció de millorar com a persona.
A vegades les persones creiem i tenim la fantasia o la idea esbojarrada que es pot créixer sense dolor. Jo dic que no, jo no hagués pogut. Hi ha hagut moltes coses a la vida que m’han fet mal i, si no hagués estat per això, mai hauria crescut. Si algú creu que és possible fer-ho d’una altra manera en el terreny del creixement personal, honestament, crec que està equivocat.
Una altra creença, fantasia o idea esbojarrada és que, arribats a aquest punt, es pugui créixer sense ajuda; tampoc ho crec. És necessari demanar ajuda en moments com els anteriorment descrits i és sa saber-ho fer. La vida és relació i, com a tal, escollir una relació enriquidora en situacions de desorientació, desmotivació, desànim, por, ansietat i angoixa en les quals la vida fa mal és fonamental per treure profit de l’experiència i aprendre el que ens toca. És necessari per tocar terra ferma i saber cap a on s’ha de caminar, deixar enrere el que ja no ens serveix i fer-nos adonar que si la vida confia en nosaltres jo no sóc qui per contradir-la
Aquesta relació d’ajuda de què parlo és la relació terapèutica, ja es digui Coach o terapeuta o psicologia de les diferents variants que hi pugui haver. En el meu cas conec en profunditat la Gestalt així com el Coaching. Aquests dos models ofereixen la possibilitat d’acompanyar, donar suport i guiar a una persona perquè, per si mateixa (I aquest és el quid de la qüestió doncs l’únic aprenentatge possible és el que realitzem per nosaltres mateixos) s’adoni d’allò que ha fet sense tenir-ne consciència i que l’ha portat a trobar-se en aquesta situació així com veure també què fer per sortir-ne. Aquesta relació ajuda a la persona a prendre consciència de què li passa, què sent, què necessita i què vol i, a partir d’aquí, descobreixi també tots els recursos i capacitats que desconeix. Amb aquestes eines hom pot assumir la responsabilitat de la seva vida entesa com a habilitat de respondre als desafiaments que aquesta li presenti i, en definitiva, decidir i prendre el control de la vida que se li ha donat amb tot el mal que això pugui comporta i amb tot l’enriquiment que d’aquí se’n deriva que, us ho asseguro, és molt.
*“La vida fa mal” és el títol d’una cançó del grup Obk. Jo no la coneixia per això sinó per sentir-li al meu supervisor Francisco Sánchez Gavete, psicòleg i experimentat terapeuta Gestalt en els grups de treball.
Comenta