La teràpia Gestalt és una teràpia d’acompanyament, és a dir, jo estic al costat del client i em centro en la persona, que li passa i què em passa a mi amb ella com les principals eines de treball. Jo sé que no sé res de la persona que està la meu costat, sí que sé acompanyar-la i recolzar-la per descobrir-ho junts.
No sé res ni d’ella, ni e la seva experiència, de la seva vivència, del mapa que utilitza per entendre el món, ni del que sent, necessita i desitja. A poc a poc o ràpidament, cada persona té un ritme, puc saber tot això que no sé i tornar-ho a la persona perquè s’adoni de què vol fer amb el que li passa, sempre recolzant-la. Per això estic al seu costat, sense perdre de vista que la finalitat de la teràpia és que la persona es pugui recolzar en sí mateixa.
L’altre dia vaig realitzar un taller per acompanyar a persones que pateixen ansietat. Són tallers en els que treballo amb petits grups i procuro que, tot i ser un treball grupal, hi hagi un espai d’acompanyament individual.
Jo sé moltes coses de l’ansietat segons la teràpia Gestalt o segons l’enfocament de la teràpia Bioenergètica, però en el moment que acompanyo a una persona tinc clar que no sé quina és la seva experiència, la seva vivència d’ansietat. I per poder acompanyar-la m’interessa molt.
La Teràpia Gestalt i jo tractem amb persones, no amb símptomes o psicopaties, confiem en elles i tenim el profund coneixement que totes les persones som capaces de fer-nos càrrec del què en passa i disposem de tots els recursos per fer-ho, però a vegades ens interrompem, no ens adonem del què ens passa i evitem assumir la responsabilitat sobre nosaltres mateixos, lamentablement, fent això, també menystenim el nostre poder per canviar les coses i sortir de l’estat en el que estem recuperant el nostre equilibri.
L’ajuda que brinda la teràpia Gestalt i jo com a terapeuta és l’autoconeixement i tracta d’explorar l’experiència i adonar-se de com visc i del què visc i què em passa mentre ho visc. Pas a pas, amb el meu acompanyament, entrar en l’experiència, sensacions, emocions, fantasies i pensaments a la velocitat i el ritme que la persona es pot permetre. I jo no sé quina és aquesta velocitat ni aquest ritme, així que la meva ajuda necessita ser pausada i per això pregunto a la persona si vol i què és el que necessita de mi. Li ofereixo la meva ajuda fins a on jo puc oferir, no puc donar el que no tinc, i si no ho sé o no puc, ho dic. I no puc donar allò que la persona m’ha demanat simplement perquè no sé si li anirà bé, això solament ho pot saber la persona que m’ho demana.
En el Taller hi va haver una persona que havia tingut una experiència molt angoixant de la seva vida, la sensació d’ofec va estar a la seva gola durant molt temps, em va interessar la seva sensació, i jo he tingut sensacions semblants quan, sense adonar-me’n, freno la tristesa i la seva expressió. Vaig compartir la meva experiència amb ella. I al fer-ho va recordar la seva infància i la seva família, que li deien que es queixava molt per tot, i que sempre estava plorant. Li vaig preguntar què necessitava, i em va contestar que tan sols compartir-ho, i vaig seguir al seu costat sense esperar res més.
Mentrestant em va cridar l’atenció la seva respiració, ja que em va semblar lleu i superficial, ho vaig compartir amb ella i hi va posar la seva atenció, em va dir que s’adonava que no respirava plenament. Li vaig preguntar si vola fer-ho, era el següent pas, em va contestar que sí però que no sabia com fer-ho, i li vaig oferir el que jo sabia i que m’havia funcionar, les tècniques que coneixia i li vaig donar d’oportunitat de provar-les, ella em va contestar afirmativament i va anar experimentant quines li permetien respirar més profundament, com ella volia i com la feia sentir millor.
Al respirar més plenament passa quelcom inesperat, es va emocionar més profundament i la tristesa va aflorar en forma de plors i laments profunds. Vaig estar al seu costat i passats uns instants li vaig preguntar què necessitava, i em va dir que una abraçada, li vaig oferir els meus braços oberts i el contacte posterior, es va permetre plorar més profundament i es va sentir molt aliviada.
Acompanyar-la i abraçar-la estaven a les meves mans, la primera cosa jo la vaig oferir i ella la va acceptar, la segona ella me la va demanar i jo li vaig donar.
Ambdues coses la van ajudar.
Comenta