L’Autoestima des de la Teràpia Gestalt.
Vull compartir el meu punt de vista sobre l’Autoestima, què és i de què tracta.
La meva opinió està fonamentada en la Teràpia Gestalt, teràpia a la qual em dedico professionalment i es l’enfoc vital amb el qual procuro moure’m per la vida.
La Terapia Gestalt fou creada per el psicoanalista i metge Fritz Perls i ofereix una metodologia i guia per a conèixer-se a un mateix i créixer personalment.
La Terapia Gestalt és summament pràctica i transformadora i considera l’Autoestima la forma natural de valorar, acceptar i cuidar d’un mateix. Insisteixo en la paraula natural, doncs si no féssim res es donaria espontàniament, doncs es consubstancial al ésser humà.
L’Autoestima té a veure amb la diferenciació, l’afirmació d’un mateix, la paraula Jo; quan un nen diu Jo, diu no i no diu sí, s’afirma i es diferencia del món i dels demés i estableix el seu propi ritme. L’Autoestima s’expressa en el llenguatge en primera persona, amb frases que comencin per al Jo i tinguin a veure amb el que vull, sento o necessito.
L’Autoestima és especialment sensible a les emocions, al que sentim.
Quan jo accepto incondicionalment el que sento estic cuidant de mi, estic afirmant-me, m’estic diferenciant, sóc jo. Això és autoestima.
Virginia Satir, fou una terapeuta familiar no vinculada a la Teràpia Gestalt que posà de moda el terme Autoestima. Solia fer dues preguntes a les persones amb qui treballava. Una era: Com et sents?, que permetia a la persona contactar i identificar les seves emocions (o almenys començar a fer-ho) i l’altra, a continuació: Com et sents sentint-te així?, que es referia a l’Autoestima.
Jo acostumo a fer aquestes preguntes en les meves sessions individuals i particularment al Taller d’Autoestima que duc a terme mensualment. No són preguntes que faci en qualsevol circumstància, les faig quan la persona està disponible i vol treballar en una situació que li causa sofriment i en la qual té la percepció que la seva autoestima és molt baixa.
La resposta a la primera pregunta sempre és la mateixa fins ara; algunes persones poden identificar el que senten, sinó en un primer moment, posteriorment amb el meu acompanyament; i sol ser ràbia, tristesa o por.
La resposta a la segona pregunta també ha sigut la mateixa fins ara: Malament!
Quan responem així no ens adonem que ens estem jutjant, sigui el que sigui que sentim és real i està succeint, només és possible, en primer terme, acceptar el que ens passa i d’això depèn l’autoestima.
Si acceptem incondicionalment allò que sentim ens obrim a la possibilitat de fer-nos càrrec d’això, doncs puc decidir què fer amb les meves emocions siguin tristesa, ràbia o por i només em serà possible si les accepto i no les jutjo, ja que jutjar les meves emocions és jutjar-me a mi.
Leave a Reply