Avui vull compartir dues experiències recents amb la teràpia de parelles; ambdues tingueren el denominador comú de la diversió. Jo em vaig divertir amb les parelles que hi van treballar i ells també ho van passar molt bé, van riure i es van adonar que moltes coses havien canviat en la seva relació gràcies a la teràpia i van aprendre a seguir en aquell camí.
No va ser una teràpia casual, sinó fruit d’un petit procés, en ambdós casos de tres sessions. Jo sóc el primer sorprès de veure tan ràpid avanç, potser va ser el moment oportú, o més segurament la decisió conjunta d’apostar per la relació i el valor d’obrir-se a la intervenció d’un tercer, en aquest cas, jo, i arriscar-se a provar noves i diferents propostes.
Em sento molt satisfet d’haver acompanyat a aquestes parelles, em vaig divertir, riure i emocionar amb elles.
És molt curiós i creatiu introduir jocs en la relació de parella; provar-los en teràpia i descobrir a l’altre en aquesta nova faceta permet desdramatitzar i recuperar l’espontaneïtat. Quan faig propostes d’aquest estil amb pautes en aquesta direcció, em dona la sensació, confirmada per elles, que les persones es relaxen i es permeten explorar alternatives fora de la monotonia i la rutina que, a vegades, s’instaura en les parelles limitant la seva comunicació.
I aquesta és la clau: la comunicació. Jo ho intuïa i m’ho confirma la feina feta amb parelles, a més del que em diuen elles mateixes. Una d’elles em comentava: “amb lo senzill que és, es tractava de parlar i comunicar-nos i ens havíem oblidat de fer-ho”. Em van agradar les seves paraules i em vaig quedar sorprès per la claredat d’aquestes. Per arribar a aquella conclusió van haver de transitar enuig, por, distància i finalment joc, en el qual es van retrobar.
Quan hi ha una trobada en una parella passen coses molt maques, així les vaig viure jo i ells en la trobada de parelles en la sessió de teràpia. En aquesta es van reconèixer, es van regalar el valor que per a cadascú té comptar amb l’altre i tenir-lo al costat en les coses tan senzilles i simples del dia a dia que sovint passen desapercebudes: preparar el menjar, acompanyar a la feina o rentar els plats, per a posar exemples habituals.
Van reconèixer també el simple fet d’estar junts després de més o menys temps (varis anys en ambdós casos), de que estiguis al meu costat i jo al teu, que ambdós sumem junts, som un equip, tu comptes amb mi i jo compto amb tu i ambdós escollim i decidim que pugui ser així.
Em vaig emocionar i em va entendrir veure aquesta parella cara a cara reconeixent-se i regalant-se la importància de l’un i l’altre i del que ambdós havien format: una parella.
En aquest cas aquestes eren les claus que la parella necessitava per a créixer i la teràpia els va facilitar descobrir-les i desencallar el procés; per això ha de servir la teràpia.
Comenta