Ansietat, expressió i silenci

L’altre dia vaig dur a terme un Taller dels que faig habitualment per l’ansietat.

Aquests dies estava revisant el títol, ja que pensant en aquest, em vaig adonar que el Taller no era per l’ansietat sinó per a persones ansioses o que pateixen ansietat. La finalitat del Taller és acompanyar a persones per tal que descobreixin per si mateixes com, coneixent-se, poden trobar recursos per manejar la seva ansietat.

En aquest Taller hi ha una part d’autoconeixement i una altra més dirigida en la que indico, mostro o suggereixo tècniques i recursos que a mi (em confesso un ansiós des de la meva joventut i encara avui, amb certa tendència a patir-la) m’han anat bé i que també he après amb la meva experiència amb les persones que he acompanyat i en les meves formacions.

Sostinc, com afirma la teràpia Gestalt, que l’ansietat és un “xoc de trencs” (expressió molt de moda recentment) entre l’excitació energètic per satisfer una necessitat de l’ésser humà, sigui d’expressió emocional, i l’autocontrol excessiu d’aquesta excitació per por al dolor, càstig o a un futur incert i catastròfic.

En l’últim Taller em va cridar l’atenció una de les participants que, gràcies a un exercici realitzat, va contactar amb una necessitat d’expressió, en va revelar a tot el grup un desig, una vocació profunda a la que dedicar la seva vida.

Per fer-ho vaig advertir que donava moltes voltes i les seves expressions semblaven nervioses i agitades, parlava molt sobre això i el seu discurs semblava atropellat i excessiu en paraules, el seu cos estava agitat i les seves expressions eren evasives. Li vaig demanar que parés, que deixés de parlar i respirés, que ens mirés i seguís respirant, mentes ho feia va semblar calmar-se, li vaig demanar que repetís el que ella volia fer en el futur, la seva vocació vital amb poques i sintètiques paraules, quan va acabar li vaig demanar que estigués en silenci i ens mirés. Va passar un temps en silenci, sense paraules, un temps necessari per donar lloc a l’emoció i el sentir de cada un de nosaltres.

Quan va passar això jo vaig sentir que a la sala i al grup, d’alguna manera, havia canviat quelcom, en ella també, semblava més calmada i crec que es va sentir aliviada i recolzada.

Vaig demanar al grup que li expressés un feedback de com els hi havia arribat les seves paraules a la manera gestàltica, és a dir, com m’he sentit jo, que m’ha passat a mi escoltant-te, sense jutjar, ni donar consells, solament com m’arriben les teves paraules a mi, com em fan sentir.

Totes les persones en major o menor grau, van manifestar que els havien commogut les paraules de la seva companya, a mi també.

Ella es va sentir aliviada i emocionada amb el que havia passat i pel suport del grup, va ser molt valenta i atrevida, va confiar en mi, i crec que es va emportar un regal de l’experiència.

Va ser un d’aquests moments que a vegades passen en Gestalt, en els que un grups de persones que gairebé no es coneixen comparteixen quelcom tan senzill i tan commovedor com expressar-se i sentir amb honestedat i sense por.

La meva fantasia és que aquesta persona estava “ansiosa” per compartir i no ser jutjada, sense vergonya ni culpa per ser com és. Lliure de judicis i lliure per poder expressar la seva ansietat.