Des d’un punt de vista evolutiu, les parelles s’escullen per complementar les parts de cada uns que no són conscients, no són acceptades o no ens agraden. Les qualitat es veuen en l’altre d’una forma romàntica. D’alguna manera dues mitges persones s’uneixen per formar un ser complert i sortir al món amb major efectivitat.

La Relació de parella viscuda des de l’amor tracta d’obrir el cor, fer-nos responsables i demanar el què un necessita i viceversa, atrevir-se a donar el que l’altre necessita d’un, ambdues coses costen molt, ja que ens mostren les nostres limitacions i ens posen en contacte amb els nostres propis conflictes interns.

I això dispara el conflicte en la parella; ja que m’estima, ja que l’estimo, llavors òbviament haurà de ser tot el que necessito. Esperem i volem molt, donem poc. Volem comprensió i ens oblidem de comprendre, esperem que l’altre canviï perquè siguem feliços. Ens oblidem de l’amor, ens oblidem de tenir cura de l’altre i de la relació.

Sabem moltes coses a nivell intel·lectual, però a l’hora de la veritat, ens atrapem en els nostres jocs emocionals infantils. I la parella segueix sent un dels millors llocs per créixer, aprendre a relacionar-se, aprendre a donar i a rebre, ser més honestos i transparents.

La intimitat, la confrontació, l’aprenentatge mutu, el recolzar-se, el companyerisme, l’amistat, produeixen una alquímia que transforma cada una, permetent l’evolució i conseqüentment obrint pas a una relació més compassiva, constructiva, creativa i sana.

Quan busquem una parella, en realitat estem buscant el sentir-nos estimats tal i com som, encara que no sapiguem realment que estem buscant això. Quan una persona se sent estimada tal i com és, s’obre, cauen totes les seves resistències, s’entrega i floreix.

Dos ésser que caminem sobre els seus propis peus, agafats de la mà, mirant en la mateixa direcció, determinen una parella que ha arribat a comprendre que la unió realment produeix una tercera força que és molt més valuosa que la suma de dues.