Aquest matí, dissabte 4 de novembre, he realitzar el Taller d’Autoestima. A la tarda viatjo a Vic en un bus i reflexiono sobre el Taller. Ha estat molt enriquidor per mi, he posat en pràctica algunes dinàmiques noves i el grup ha estat molt participatiu i actiu, m’he sentit amb ganes i el feedback final dels participants és molt positiu, em diuen que s’emporten molt bones sensacions i que els treballs realitzats els hi ha servit moltíssim.
Això em fa sentir satisfet i a la vegada cansat, he après i m’he sentit enriquit pel treball i la interacció amb el grup.
Segueixo revisant mentalment el Taller i descobreixo alguna inquietud que fa referència al comentari de varis participants que mencionen la seva autoestima vinculada a la valoració externa, “si els altres em veuen bé i em valoren la meva autoestima creix, sinó és així gairebé m’enfonso en la misèria”.
L’autoestima des de la Teràpia Gestalt no té a veure amb aquest tipus de valoració externa, és un concepte intern que intento transmetre en el Taller i que pot resultar xocant. L’Autoestima té a veure amb l’acceptació incondicional del què ens passa i es forja a la nostra etapa infantil, des de que som bebès, per part dels nostres pares i en primera instància per la nostra mare. La seva presència en torna la consciència que el que ens passa, sigui el que sigui, està bé i és acceptat. I quan parlo del què ens passa em refereixo a necessitats bàsiques i emocions, sentir en sentit ampli.
Si un bebè té gana, son, incomoditat, sent tristesa, por, està enfadat o content, el que necessita és que la seva mare l’aculli i accepti el què hi ha incondicionalment, la mare l’estima i ho demostra d’aquesta manera, tenint-ne cura i acceptant-lo. El bebè aprèn en l’actitud primer de la seva mare com a mirall i després del seu pare, que allò que li passa és acceptat i que ell ho mereix, és valuós per la seva mare i també per ell mateix. Gràcies a aquest aprenentatge podrà diferenciar-se a poc a poc de la seva mare acceptant-se i cuidant-se per sí mateix a mesura que creixi. Això és l’Autoestima.
Ja com a adults podem identificar l’autoestima recordant les preguntes que al respecte, realitzava Virgina Satir, prestigiosa terapeuta familiar d’Estats Units, ja desapareguda. Ella preguntava a les persones amb les que treballava: Què sents? La resposta, quan la persona podia identificar-ho, podia estar referida a necessitats o emocions, lo més primàries possibles, com quan érem petits/es; després feia una segona pregunta: Com et sents sentint-te així? I aquesta era la pregunta de l’autoestima, la que ens torna l’actitud dels nostres pares, aquesta vegada sent nosaltres qui exercim aquest paper sobre nosaltres mateixos. Si la resposta era acceptadora, acollidora, tenint en compte el que sigui que sento o necessito realment, l’autoestima té sentit per la persona. Si pel contrari jutgem, ens barallem o no volem acceptar el que ens passa existeix un conflicte d’autoestima.
A mi m’ha passat i em passa aquest conflicte, el dissabte, per exemple, després del Taller, em va passar, ho vaig experimentar i identificar:
Després de rebre el feedback dels participants al taller em vaig sentir satisfet i cansat, un sentir i una necessitat, ambdós em convidaven a descansar plàcidament al sofà amb una agradable sensació corporal. Però també podia percebre una acceleració mental, una certa eufòria, una veu a dins meu que em deis “Què bo que ets tio! Que bé que ha sortit tot! “, si li donava espai podia escoltar-me dir que el Taller havia estat un èxit, que bon terapeuta que sóc! Si permetia l’efecte corporal que aquest pensament tenia em podia adonar que la meva respiració se centrava a la part alta del pit i que tenia un efecte com si s’inflés, no m’era difícil imaginar que el caminar seria amb les cames tenses i ràpid. M’era fàcil reconèixer aquest procés, ja que moltes vegades l’he experimentat. La meva imaginació, si ho permetia, es podia disparar a situacions futures creant nous Tallers amb èxit similar o superior, una il·lusió d’un futur ric i ple d’èxit i triomf. Durant aquest procés m’adonava que renunciava a atendre a una necessitat bàsica: estava cansat, i estava fent tot el contrari del què necessitava.
Però que era això que es movia a renunciar a una part de mi? La resposta és vanitat, un pecat (deixeu-me utilitzar aquesta paraula encara que sigui associada a una religió catòlica que en molts aspectes tant m’ha perjudicat) de l’ego. Sí, el meu Ego estava darrera de tot això, en un camí paral·lel i a pocs metres de mi. Pel meu Ego és més important ser vista que atendre’m, que els demés em reconeguin que fer-ho jo mateix. El meu ego és dual i solament m’entén jutjant-me, això està bé i això està malament (i el judici també forma part de la religió catòlica), i en un extrem és èxit i triomf, però en l’altre extrem és fracàs, l’altra cara de la moneda. I així quan en un altre Taller el meu ego no rebi la resposta que espera, el reconeixement vanitós i inflat amb la il·lusió d’èxit, i el Taller no surti segons les expectatives que ha creat s’enfonsarà en el fang del fracàs més absolut, l’ego és polar, quan més èxit, més il·lusió, i quan no, més fracàs, i més desil·lusió. Jo ho he experimentat moltes vegades al llarg de la meva vida personal i professional.
Per això m’agradaria acabar aquest post deixant clar que això és vanitat, és ego, però no és autoestima.
Comenta